LLUM I COLOR

LLUM I COLOR

La pulsió interior em condueix a jugar, espontàniament, amb el color. La seva combinació és agradable i em satisfà. Suposo que el meu cervell, a través de la finestra de l’ull, necessita l’energia que desprèn cada un dels colors i que el llenç o paper rep de la meva mà. Igualment el meu propi camp energètic es deu compensar amb l’espai o superfície del suport pictòric, cobert de colors que hi han arribat compulsivament, o sense massa anàlisis intel·lectuals.

(*) No tinc necessitat de fer matèriques les teles. És l’escultura que m’ho procura. El color esdevé alfabet bàsic de tots els llenguatges possibles, i en la pintura un protagonista.

(*) Ara per ara l’escultura la concebo monocromàtica. Potser perquè l’estètica arcana i críptica que desprenen les escultures monocromàtiques estan en oposició al colorisme del nostre segle? De totes maneres molta escultura antiga era acolorida. Segueixo creient que l’escultura és bàsicament dinàmica de volums i com a tal, els colors molesten la lectura El color afegit em confon. Però és un fet que una poma té color…O poder l’escultura l’hem identificat, erròniament amb el seu material?( pedra, bronzo, marbres ). Aquest tema haig de replantejar-me’l. De fet volums de color inclouen més informació. Més complexitat de recepció, però informació que puc codificar a la fi. Realment penso que les dues opcions són vàlides.

(*) Poso un color i un altre, observo, i potser és llavors que la seva puresa és tan absoluta, l’expressió tan mínima, la informació i la comunicació tan prima, que acaba per no dir-me res.
Potser no prenc encara consciència del missatge intern, del pes i el contingut d’aquesta massa de color, suposo plena d’enigmes i significats.

(*) “El color” el veig acompanyant els productes, les coses i els fenòmens. Existeix el color préssec madurat a l’arbre a mitjans d’agost, si és una varietat tardana. El color ametlló, el color heure, el color pedra del cingle llis reben el sol de tarda, o el color del mateix single a l’esclat de l’alba. L’equació matemàtica és, tants matisos de color com instants té l’existència.( MC=IE). Captar-los requereix sensibilitats de fort present integrats. És el joc, la dinàmica de la il·luminació plena, en descens i altre volta, al matí, en ascens. Quan l’ombra els inunda, sorgeixen una gamma d’intensitats, i inicien la manifestació indiferenciada, el que en diem foscor. Podríem des d’aquesta perspectiva classificar la realitat en dos regnes: el dels objectes il·luminats i els dels objectes en fase de pèrdua de llum.

El concepte color és ben abstracte. La realitat, irrefutable, és que existeix un préssec a les dotze del migdia, penjant de la branca d’un presseguer, rebent una llum d’estiu única. Segur que ple de materials pigmentats que químicament reaccionen amb aquests fotons de la llum. Per tant es fa evident que hi ha tants colors com coses i instants, infinits com la matèria que el vehicula. Nosaltres rebem l’oportunitat de visualitzar-los. Així arribem a la simplicitat: millor parlar d’energia, i energia lumínica. El resum seria que tot és un tema de longituds d’ones distintes. Les curtes les anomenem colors freds. En els processos creatius, el color ocupa un lloc important i bàsic que encara cal esbrinar, i el que sembla és que ens afecta.

(*) En aquest món del color em sento a l’escola primària. El que veig a la natura i en els objectes les constato com amplíssimes i suggerents gammes de color-oportunitats. Les que jo pugui “fer servir”, ignoro com fer-ho. Si accepto les naturals com a models, quasi bé és el final de la pintura cromàtica, i ho dic perquè la perfecció és tan absoluta que una llosa ample, pesada i meravellosa alhora, hem deixa quiet i expectant.

(*) Em feia falta conèixer una persona com Marta Povo. Ella m’ha donat les claus per accedir a la “Casa del Color”. Després de llegir-me el seu llibre, faig un resum de l’aprés. Seré sintètic i científic.
El sol, la ionosfera i la terra. Del sol surt una radiació electró-magnètica, que no veuríem si no fos per la ionosfera que actua com un prisma de quars difractant la radiació i per entregar-nos la, ja com a llum, que veiem i classifiquem en sis vibracions bàsiques d’aquest espectre lumínic. Són les sis franges de freqüències (la roja, la groga, la blava, la taronja, la verda, i la violeta.). La radiació electromagnètica que viatja a 300.000 km/seg, tarda 8′ a arribar a l’atmosfera terrestre. Arriben sis franges de freqüències bàsiques, més els innumerables sub tons de color. Aquesta força elèctrica de carrèga positiva (femenina) i magnètica de carrèga negativa ( masculina) és la radiació solar de diferents longituds d’ona. ( ondes de ràdio, so, microones, rat jos infrarojos, calor, llum visible-sis franges de color-, ultra violetes, rat jos x, i rat jos gamma.).

Aquestes freqüències es diferencien per al seu nombre d’oscil·lacions que cada ona fa durant un segon.( exemple: color roig, baixa freqüència i ona llarga. La ment emet ones ultra semblants a les radiacions gamma i raigs x, de molt alta freqüència. L’unitat de mesura de les radiacions solars són els Angstroms.(els rojos mesuren 750Ä, els taronges 650Ä, els grogs 600Ä, els verds 550Ä, els blaus 500Ä-l’indigo també- i els violetes 450Ä.
Tots els fenòmens existents, siguin sons, calor, color, ones humanes de pensaments, emocions, son una forma de llum o sigui radiació. Tot és llum. Tot ens sembla diferent, però en realitat son el mateix actuant en diferents octaves i inter penetrant-se mútuament en distintes freqüències harmòniques.

La nostra vista reacciona a l’octava dels colors, els altres sentits, pell, àtoms cel·lulars, cervell, emocions, camp de radiació mental, reaccionen quant les cèl·lules es veuen sotmeses a distintes freqüències. Per exemple, quan es veuen sotmeses a la calor, aquestes poden reaccionar de tres maneres. a) s’estimula el seu creixement. b) s’inhibeixen o es relaxa el seu funcionament. c) es destrueix per complet la cèl·lula. Amb altres radiacions( Rx, Uva, Gamma, microones, passen fenòmens adients al tipus de radiació. La radioteràpia usa llum d’ones ultracurtes i de molta alta freqüència.

El color no existeix, diu Marta Povo, només fem una interpretació visual amb els nostres conus i bastonets biològics. Els objectes no tenen un color, només els veiem seqüencial ment de un color. La ciència m’ha confirmat una sospita, nascuda de l’observació. Sempre repeteixo que la sinergia art-ciència és vàlida. Són els sis colors bàsics de l’arc iris. Els sis símbols de les energies primàries. Newton diu que són set. Goethe explica que són els tres primaris, i els tres secundaris. L’indígo, és un dels múltiples tons entre el blau i el violeta però no és un color bàsic. Si el volem incloure com a quart secundari, és la nostra elecció.