BUIT SÍMBOL
Observar la tela buida i blanca, fer-la un objecte gairebé cultual, és fer present en la meva consciència, la materialització del concepte realitat-espai. Un període de temps en observació, em donarà la possibilitat de no oferir preferència incondicional a la forma i fer de l’espai una mica més que un aparent acompanyant o sobrant. Fer aquest esforç, significa que he estat educat en la por al buit. Cal omplir compulsivament o serenament tot. Omplir, però, quedava implícit.
L’espai buit se’ns presenta, per omplir-ho d’alguna cosa, i si no actuo així, em qualifiquen d’estrany. L’espai buit no té entitat? Haig de ser més conscient a l’hora de pintar o escriure poemes, d’aquest fet.
(*) En l’escriptura hauré de ser hàbil en la reticència i discret fent parlar el silenci i fent callar les paraules. Amb la mesura i equilibri adequat. La postura d’omplir el buit és potser una expressió de vitalitat, d’abundància que vol manifestar-se. Evident que és licita aquesta actuació. Forma, és part del procés. A vegades, l’espai buit l’entreveig més com una presència d’el fet transcendent, de l’absolut, seria la seva representació més fidel en aquesta multiplicitat de formes presents, que no la referència o el símbol d’un nihilisme filosòfic. Relacionant aquests dos termes buit-nihilista o buit-transcendent és com parlar de buit sense contingut o de buit ple. És a dir, la vida no és vida, és inexistent o aparentment inexistent i destinada a la buidor atzarosa i sense sentit, una adestinació, podríem concloure. O la vida és plena, abundant, generosa, magnífica i plena de sentit o direcció. Cosmovisions distintes i que jo sens dubte escullo la darrera.