ACCEPTACIÓ

M’interessa la crítica, la bellesa, la sensibilitat, la ironia respectuosa, l’harmonia, el penetrant, l’estètic, l’ètica però sense que intervingui expressament en l’obra, sigui fent un judici intel·lectual o que l’expressió mimètica de la realitat, que imposa la necessitat comunicativa i moral la domini. Encara no puc traslladar aquests valors, de sobte, a la tela. Sóc qui sóc, en aquest precís moment, i pinto desinhibit i sense complexos.(estic pensant que n’arrossego una bona colla d’ells!).

Accepto la realitat que m’envolta i emana de mi, com quan sofreixo un atac de discerniment o m’ofego en angoixes, sense sentit. Accepto el que sóc i em perdono, si fa falta. Sense aquest perdó, sense aquesta comprensió de mi mateix, sense la consciència pròpia i del moment en el qual em trobo, el camí, davant meu, s’esborra, desapareix. Acceptar-me és, també, deixar de comparar-me. Si ho fes quedaria abatut per la poderosa presència de treballs “superiors” d’altres artistes.

Aquí hi ha l’engany. Primer en la comparació, després, el pensar que el camí d’una manera o una altra, interfereix amb el meu. La decisió és intransferible ment pròpia, si el meu objectiu és crear de fonts pròpies. Ser capaç d’una acceptació real significa, veure’s en realitat. En el medi art, aquestes apreciacions, són subtils, posat que van estretament unides al nostre psiquisme.