CAPACITAT SINCRÈTICA

CAPACITAT SINCRÈTICA

Hauria de tenir el valor i atributs especials per saber ser sincrètic. Entenent el fenomen pel qual se sap aplicar les qualitats i abastos de les troballes estètiques de tots els temps. En altres àrees ser-ho, és criticat, sobretot en les religions, molt geloses, totes, dels seus dogmes i “veritats”. Ben lluny de la ciència que recull intel·ligentment tot el bagatge descobert, com a base i plataforma per el seu avenç. Sobretot pel que fa al sincretisme o adopció, afecta essències i també per descomptat formes. Coratge, tenacitat i confiança, orientat en el propi camí, seran les eines de l’actor que poden situar-me en la certesa.

El creador ha d’assajar sortir de l’espai segur, del model acceptat socialment. Ser matriu i receptacle de les pròpies “pulsions” interiors, i fer-los cas. Ha de tenir la força d’acció, la decisió, el discerniment i l’aptitud pràctica per acceptar i aprofitar amb eficiència, per exemple, una troballa que l’acadèmic estàtic no combinaria o acceptaria mai.(és aquí on neix l’epigènesi en l’art?). Una actitud sincrètica fanatitzada- seria una postura per abús- no s’avé amb l’espontaneïtat, la sensibilitat compositiva, el càlcul si cal, la força unificant, els ritmes propis, tot en un sol estat de potència creativa.

Un exemple senzill i gràfic d’una actitud sincrètica, ens l’ofereix la tècnica tèxtil (Pacthwork) d’afegir trossos, harmònicament. De l’aparentment inútil i del rebuig, fem harmonia. Els creadors caiem, sotmesos a vicissituds, en la cosa establerta, lligat gairebé sempre a la raó intel·lectualitzada, o en l’expressió massa vegades fragmentada i primitiva, i quan no, decorativa.

Els sincretismes poden ser molt resultants, si hi ha habilitat i àmplia visió estètica. D’una altra manera, poden resultar obres sense unitat. De fet l’art evoluciona afegint sincreticament totes les èpoques.
Dialèctica, accions i reaccions, allunyades de madureses volgudes i buscades. Allunyades, no significa que no siguin necessàries. Els valors sincrètics autèntics, que se saben destriar, són memòria que caldrà fer conscient. Coneixement col·lectiu, emmagatzemat, i no només en els arxius físics de les cultures. A mi, quan ho penso, m’agrada dir-ne, la capacitat causal. Aquest talent i disposició, no es troba amb facilitat, són arxius indemnes, útils i d’us mòbil.