EMERGÈNCIA

EMERGÈNCIA

Si quan pinto una dona, emet-ho sentiments i emocions de compassió, l’espectador captarà compassió malgrat que el retrat no expressi, explícitament, aquesta emoció. Si ha estat la passió que m’ha dominat, serà aquesta, que emergirà constantment d’aquella obra. Sobre l’espectador, s’imprimiran les meves emocions, les que he emès en la concepció del llenç. Això independent que les formes externes puguin ser harmòniques, clàssiques, o de l’estil que es vulgui. O que les imatges pertanyin a un altre medi expressiu.

Si la força i el desig de buscar un rostre, o un altre tema, van acompanyades de decisió i contundència, seran aquests agents els que sempre emergiran de la pintura, el poema, l’escultura o l’obra musical. Aquesta afirmació, aquest concepte, que de la pròpia emoció de l’artista, en la confecció de l’obra, recau, incideix i actua en l’espectador, sé que és agosarada, per inexplicable, per intangible. La denomino, emergència. Amb ànim d’aclarir aquest aparent absurd, diria que es tracta de llegir l’obra a distints nivells. Una primera lectura és la purament visual, l’altra lectura és subtil, pertany a la regió espiritual.

M’ha interessat donar als rostres tota la riquesa i complexitat possibles, tot el cabal d’emocions, sentiments, i informació, expressats amb força capaç d’emocionar i incidir en l’espectador.
Estats d’ànim que sovint expressen pors, desconsol, terror, buit, desconcert, malícia, transcendència, caos, dibuixats, potser, sense massa subtileses tècniques. Figures que volia que fossin portadores de significats amagats, íntims, plenament humans i humans expressant la incapacitat de suportar més dolor i angoixa. Tot aquest esforç tècnic pot veure’s en la primera lectura, l’explícita. També m’apassiona, ara, simplificar, filo-formar i formar amb taca per expressar amb el mínim de mitjans.

(*) En la meva obra gràfica actual, són aquests mitjans en els quals em sostinc. Cossos que en gest i postura expliquen codis molt rics d’informació. Només haig d’estimular la imatge, el primer signe, el més simple, perquè ressoni en els codis de l’espectador. Portador d’arxius complexos, l’espectador acaba de configurar l’obra amb el seu propi bagatge cultural, i amb tot el seu apilament, conscient, inconscient i subconscient. A un nivell més ampli, el que és clar és que amb la consciència que l’artista crea (pensament, emoció i certeses), l’obra aquesta rep les seves íntimes essències. La consciència determina la manifestació que és assumida per l’espectador, conscient o inconscientment.