Inhibició per intitular

Posar un títol a una obra, per aquell que la duta a terme, és un costum no nomes acceptada com a normal, si no llogica. Avui proposo ometre aquesta costum i fer una transferencia, penso que enriquidora.

I no només normal sinó necessari, en àrees sobretot que no pertanyen a l’art. És una reafirmació lògica de la determinació de l’autor enfront de la seva obra, treball o acció. L’espectador espera com a més natural del món que l’autor expressi amb paraules, el que ja ha expressat amb un altre llenguatge. El llenguatge estetic.
L’habit de definir una obra es dóna tant per descomptat, que sembla una bogeria, un sense sentit, que ho faci l’espectador.

I si, això és el que proposo, doncs el tipus d’obra que presento és propicia per a ser rebuda i intitulada per cada un dels espectadors, ja que el seu espectre de comprensió dona per fer aquest exercici.

A molts els serà incòmode, acostumats a rebre informació molt elaborada i classificada, els farà mandra acceptar la nova proposta.

Els proposo que vagin una mica més enllà de la pregunta habitual de “què és això”?, o “què significa això”?, per altra banda, preguntes correctes d’un cervell que vol identificar què te enfront. Els proposo que observin en silenci, mental i emocional, primer.

D’acord, el còmode, és llegir l’etiqueta que defineix i acota un producte. A això hi estem molt fets, però en Art, en territoris de creació on l’objecte-obra, el que el conforma i defineix són precisament aspectes que solen ser trencadors, hem de donar-li noves opcions. I opcions que obrin horitzons creatius.
Que l’autor s’inhibeixi a intitular l’obra dóna pas a la lliure interpretació del observador.

(O.F.C.T.) de l’angles Observer Freely Created Title. Títol creat lliurament per l’observador.

Amb la meva inhibició obro àmplies oportunitats a milers de mirades. Deixo sense estrènyer una obra amb la meva definició particular. Ofereixo l’obra a milers d’espectadors, que perllonga’n i acaba’n l’obra amb la seva pròpia experiència vital.

I possiblement del primer visionat obtindrà una percepció que pot canviar amb el temps. Estrènyer les possibilitats de percepció amb un títol fet per l’artista (lícit si el vol fer ) trobo que és poc creatiu. D’aquesta manera provoco en l’espectador una actitud i tasca més activa. L’indueixo a ser proactiu davant l’art. Davant l’experiència d’interpretar. Es converteix en co-creador.
No sé o desconec si aquest mètode és ampliable a altre tipus d’obra, però en la meva, hi és molt adient. Procliu perqué ella és filla de l’espontani, i poc amiga d’estructures i codis propers al racional. Amb ella crec que m’acosto més a símbols, i més tard arquetips inconscients que afavoreixen el mètode.

Així doncs, l’observador d’Art, davant les meves obres haurà d’experimentar noves situacions mentals emocionals i espirituals. Exercir la llibertat de titulació o deixar-lo sense títol, en espera de trobar-lo o d’abandó d’entrar en el joc que l’hi proposo. Aquestes són les opcions. Deia abans que l’autor ha expressat amb llenguatge estètic, amb codis d’art, i el magnífic, l’optim fora que l’espectador interpretes, copses aquests llenguatges. L’inhibició d’intitular l’obra penso que ajuda, estimula i promou mecanismes interns per esprema les possibilitats creatives de l’espectador-creador.

Tinc l’esperança que algú sentirà alguna cosa dins seu i que fes ús del lliure albir. Altres postures també seran lliures, és clar.