INICI I CONTEMPORANEÏTAT
La percepció de la realitat ha sofert canvis radicals. Què és la realitat? O és que l’abstracció pura no explica realitats? Ser contemporani és tenir consciència del propi temps, en el qual em desenvolupo. Però ser-ho en plenitud, és aportar el teu ser i fer, els teus resultats, a aquesta comunitat d’éssers. Tot inici porta en el seu ventre, restes de final d’etapa. Tot inici vol començar de nou, però no s’inicia del no-res. Sempre hi ha o existeix, un anterior.
Venim, com a col·lectiu, d’una història, evolucionem fent història i serem un dia, història passada.
El que fa falta, i és important per ambdues parts, saber ser contemporani. I no és una qüestió fàcil. Suportem, generació, darrera generació la contaminació psíquica que oculta els valors d’intenció autèntica i que traslladem mecànicament i estúpidament. És en aquest medi on la rebel·lió es converteix en instrument intel·ligent. Ser-ne de contemporani és oferir a la comunitat valors propis amb els quals ella ressoni. Ressonància que posarà de manifest el fet que la contemporaneïtat s’està iniciant.
Satisfer els mercats de l’art, amb transaccions que mouen les economies, és ser contemporani? Seguir, els corrents de la majoria, ho és? Adaptar-se a les maneres i modes dels artistes que són acceptats pel sistema, ho és? Avui, molts artistes tenen la personalitat suficient, per seguir el seu propi camí, allunyats de pressions alienes al seu quefer.
La seva cerca personal els fa més contemporanis, ja que els seus descobriments, personalíssims, oferiran a la comunitat, valors extrets, de “zones d’origen”, o autèntiques, zones d’essència. Connectar amb les necessitats evolutives del grup és ser realment contemporani. I si aquestes necessitats coincideixen amb les troballes de l’artista i ell pot oferir-les-hi, penso que s’ha consumat un èxit de comunicació nexal. Gairebé podríem parlar de connexió real entre artista i espectador. Nexe vital. Explosió comunicativa, generacional.
(*) Per altra banda connectar només amb els interessos de mercat, provocat per campanyes de màrqueting, no necessàriament fa contemporani a l’artista en qüestió. Vendrà, però esdevindrà més que contemporani un especial producte comercial imposat a l’usuari, com per exemple la marca d’un automòbil. Una consumició més però no una impressió evolutiva afegida al cabal d’eines per crèixer.
(*) Avui, disposem d’un exemple admirable en un artista català, l’escultor Jaume Plensa. Les seves escultures monumentals, el protagonisme indiscutible del signe humà, de subtil transparència i d’emanació serena envaint, millor ocupant, amb respecte i autoritat, els espais comunitaris, aconsegueixen la transcendència que la comunitat necessita, i ha sabut ser actor-resposta d’aquesta necessitat. El seu quefer, nascut de la seva cerca interior, o de la seva intuïció, ha sorgit, ha estat realitzada i a coincidit. Coincidència que posa de manifest, la consciència-epigenètica de l’artista. Ha estat i és contemporània en plenitud. Plensa, ofereix un exemple perfecte per exposar la meva idea de la contemporaneïtat. Transfereix, allò que el grup necessita.
Convençut que s’està treballant en silenci,- en la cerca d’essència- en tota l’esfera del nostre planeta, neixen i naixeran obres al servei íntim i profund de les persones, Plensa, per tant, és un home del seu temps. I és contemporani del seu temps, perquè s’ha mantingut despert, activament atent a les seves necessitats internes i a més, com a artista, ha elaborat una obra que el connecta amb si mateix i amb els seus semblants i pròxims. Admiro a aquest artista, crec que és manifest, però repeteixo, haig d’agrair-li la seva, per sobre de tot, contemporaneïtat.
