L’ALTRA RIBA I EL SALT

Havent estat dipositari, un més entre tots vosaltres, de la cultura i els mitjans que la civilització, amb molt esforç, ens procura als anomenats “educats”, sento que “haig de fer el salt”. És una expressió que els meus amics íntims coneixen quan vull expressar que una situació, tema o cosa ha de sotmetre’s a una nova dinàmica desconeguda, per seguir endavant i amunt. O sigui evolucionar. Significa fer un salt al buit, un salt a l’altra riba, aquesta seria la segona part. Però vull usar, àdhuc, una altra metàfora, molt usada i desgastada. Travessar a l’altra riba. Despullant-me dels atributs culturals que fins ara han estat imprescindibles, fa falta que, com i quan determini fer-ho, em llanci al riu cabalós i em deixi portar en un viatge, on l’aigua envolti, i arrossegui tot vestigi anterior no volgut.

Restaré lliure, i “desvestit” voluntàriament de convencions que condueixen i acomoden en la uniformitat, lliure de falsos compromisos, i d’actas que m’esclavitzin a un “ordre” que no és el propi. És en aquest corrent, és en aquest nou estat, on puc percebre i emanar signes plens de significat per a mi i per a l’entorn.( els meus significats, únics, enriquiran el global). És submergit en l’energia d’aquest corrent original on potser la intuïció aconseguís el seu cim i no aproximacions o només paraules. Es fa evident, doncs, que l’obra no està mai separada del seu creador. Som una sola entitat individual i fa falta que l’artista sigui conscient d’això. Una altra posició em portaria a trair-me, o sigui, a dropejar en l’autoengany i a prendre decisions errònies.