MATERIALS

MATERIALS

En aquests moments no m’interessen els materials polits i socialment correctes- entengui’s sorgits de la indústria-. Em complauen els que s’apropen a l’experiència de la fusió (naturalesa-humà), més rústics d’aparença, poc elaborats, de superfícies orgàniques, rugosos i d’aspecte, allunyats definitivament, de formes industrials.
La seva presència, els seus signes, el seu codi de llenguatge, ens aparta literalment del mitjà natural. Creen un món paral·lel, confús pel seu contingut-miscible. És una manipulació subtil, però molt eficaç en els seus objectius. Lenta, invisible i presencial. Accepto, com no podria ser d’una altra manera, obres reeixides de molt bons artistes que usant-los, ens han ofert bellesa i significat.

Defenso els materials naturals perquè ells, a més de la puresa matèrica, són semàntica ment d’intenció simple, no complicada, en el seu llenguatge. Ens ofereixen frases bellíssimes amb un discurs aparentment callat, frases que són expressió, com de música callada -recordant al delicat compositor, Frederic Mompou que usava notes molt separades unes de les altres, donant importancia al valor simple.
En la cerca dels nostres conceptes, experimentem materials compostos industrials, no en va, vivim en aquest tipus de societat. Sempre és triar entre dues grans opcions, la ment intel·lectual i les seves projeccions concretes o la ment-intuïció, enfilada al coneixement del cor-cervell- intesti. Quant als materials, i la meva afecció pels naturals confesso que sóc psíquica, anímica i socialment rural. La meva percepció sobre la ciutat en quant mitjà per a un creixement harmònic de l’humà, és poc optimista. És un “ésser viu” que no ha sabut aturar el seu creixement. Aquesta impossibilitat de contenció la converteix en monstre per l’humà que gosa habitar en ella, que no viure. Viure és dir massa. La ciutat com a model d’harmonia és un fracàs.

En ella, el més abundant, en tots els ordres, és la promiscuïtat, complicació, confusió, la quantitat-desmesura, abús, amuntegament, conflicte, especulació i mentre circulin màquines amb combustibles fòssils, invisible contaminació letal. No m’oblidaré de tots els seus avantatges socials, que els té, però em quedo amb els camps, la muntanya, les platges, els boscos i els rierols, capaços evidentment de facilitar els avantatges socials necessaris si triem aquesta opció. No obviaré que la ciutat és creació nostra i model expansiu de la nostra ment. Els seus materials hi han envaït l’espai quotidià, s’han fet excessivament presents, promiscuos, per no dir obscens. De visió freda, a texturada i repetida procuren rebuig estètic, malgrat insistim en enjardinar-la i disfressar-la de natura, espais que a la fi són escassos perquè la pròpia especulació no ho permet. Fem del centre-ciutat aparador per vendre i fardar de poder, mentre els barris arrosseguen dèficits difícils sempre d’anular.