Deprecated: Methods with the same name as their class will not be constructors in a future version of PHP; ChandelierImport has a deprecated constructor in /var/www/vhosts/riberaturu.com/httpdocs/wp-content/plugins/eltd-cpt/import/eltd-import.php on line 7
MIMESIS I SUBSTRACCIÓ – Ribera Turu

MIMESIS I SUBSTRACCIÓ

MIMESIS I SUBSTRACCIÓ

És acceptat per pedagogs i neuròlegs que l’aprenentatge humà i animal es basa, entre altres, de múltiples i diverses accions imitatives. Sens dubte, doncs, aquest mètode, el d’imitar, és útil en fases primàries del creixement. El salt que hem de fer per esquivar aquests motlles impresos, per passar de la fase d’humà gregari-mecànic a humà amb capacitats més individualitzades, i per tant més específiques i lliures és precisament el salt que ens fa individus complets en la senda d’una maduració creativa.

Aquell que ens farà una mica “herois” per vèncer i superar la mecànica imitativa. Un pas decisiu, un salt per ser hegemònic enfront la pròpia por, la iniciativa a fer de la pròpia existència estètica, un ésser i un estar obert a expectatives encara desconegudes. Escometre iniciatives de recerca de tot allò que, no podem visualitzar però que des de la intuïció, ens parla. A la recerca d’una veritat estètica amb capacitats per asserenar-nos. Per trobar universos estètics. Manifestació de l’intrinsec.

Caldrà esquivar tots els obstacles, la majoria personals, superar els condicionaments que puguin estrènyer aquesta experiència creativa. Una tècnica senzilla és adquirir l’hàbit de l’atenció. Estar atent a tot allò que es fa, per arribar a incorporar aquest estat de present atent en les nostres maneres d’enfocar els treballs, de resoldre els temes, de definir uns límits a l’obra, etc i fer possible veure’ns a nosaltres mateixos. Passarà, que a vegades, masses, ens descobrirem repetint, imitant, copiant, robant, tot tipus de coses, conceptes i actituds. El robatori és una dels costums mes esteses.I no em refereixo solament a coses i diners.

El furt més descarat és el de les idees i conceptes. Ningú-una gran majoria- té l’honestedat de reconèixer l’origen de LA SEVA idea. Lladres-furtadors que mostren, amb la seva actitud de saqueix i pillatge intelectual, no ja la seva mediocritat, perquè no arriben ni tan sol a ser-ho de mediocres, mostren això si, la seva mandra per treballar, l’ambició i orgull a costa del treball, la discreció i la humilitat dels demés. Postures deshonestes que realitzades desde la suposada cultura que se’ls hi presuposa a aquestes persones, fan de tot plegat una mostra de on som moralment (esteticament), en realitat. La decoració, el sobreposat, en aquest cas el “saber estar en societat”(entenguis passar per llest quan ets un ase, amb perdó i excuses de l’ase) oculten les deficiencies cerebrals. Un altre exemple de l’us de la “decoració”.

Ser conscients de la nostra pròpia “traça mimètica”, serà el primer pas necessari, per deixar de ser-ho. Acceptar que lladre, no és únicament el que roba una bossa. Comencem imitant, seguim imitant tant, que robem fins a les actituds, els comportaments i els gustos. En els mons de les arts, els robatoris són inconscients, involuntaris. Altres cops, literalment voluntaris o malintencionats i expressió d’actituds establertes de derrota pròpia. Descobrir nos en el grup, és reconfortant. Sobretot per aspectes de seguretat. Descobrir nos, individuals i en el grup, és senzillament magnífic. Dues postures de consequencies diametralment llunyanes.

El següent pas que donem, serem nosaltres mateixos, una mica més. Abans deia, que ens feria una mica herois, deixar d’imitar. I és que la seguretat que el grup ens ofereix, absolutament tot tipus de grup, és paralitzadora i previsible. Sí, és exagerat que ho exposi així, ja que el grup ofereix plataformes de creixement, bàsiques, insubstituïbles, però quedar-nos, plàcidament, acceptant sense crítica elaborada per un mateix, les propostes foranes, exteriors a tu mateix, no és creatiu ni per a un mateix ni per la comunitat.. Caminar sol, és una heroïcitat?. Potser caminar en grup també ho sigui.
Excuseu-me aquest equívoc. Parlava del grup genèricament, com a escut de protecció. Un diàleg obert, sense complexos i prejudicis i amb resultats positius, és un dels molts beneficis, que podem demanar al grup. Si ens amaguem darrere d’ell, haurem deixat d’existir. Haurem banalitzat la individualitat.

(*) Insistir en conformar-se amb el que comporta una acceptacció del grup sense crítica, és desconeixer que l’aportació que hom pot fer es necessaria i única.
La manifestació, l’epifania estetica d’un mateix, el seu procés iniciàtic per tant, lent i treballat i sobretot ple de consciència és una peça especial que si no es dóna, sempre faltara en el puzzle.
Hem acceptat, massa facilment, que la nostra aportaciò en tots els ambits i tambè en les arts,
es suceptible de ser suplida o substituida per una altre que hem qualificat de la més bona.
Amb complexos i abatuds per el propi ambient que ho promou, donem veu i energia al que culmina processos. En certa manera es lògica l’admiració per aquests, pero no exclou que hagim d’acceptar camins-processos dels demes i meyns si sabem amb certesa que tots són i som necesaris. D’una altre manera aceptariem implicitament que només els qui arriben primer a culminar processos son vàlids. Fóra entendre malament el concepte d’aristocracia. El veritable aristocrata, aquell que ha arribat a assolir uns coneixements i tècniques facilita als altres les eines que l’hi han fet possible el seu creixement. Es converteix en autoritat perque coneix i pot ajudar a fer creixer els altres. Autoritat, ja ho he referit en algun moment del manifest, té una arrel llatina que significa “fer creixer”( AUGERE). Donarem doncs l’autaritat a aquells que feafentment( o sigui amb proves contrastades) ens ajuden a creixer. I per simple contrast sabrem que quan no creix res al voltant d’una suposada autoritat investida, aquesta no ho és. No es mereix ocupar el lloc, és usurpador. Discernir a qui la donem, l’autoritat, és tan important a nivell d’efectes, com triar a aquell que ens posarà el peu ( més aviat la bota) a sobre, per tal de que no aixequem cap, o a aquell que no només no ens posarà el peu a sobre, si nò que s’aseurà a taula amb nosaltres i escoltarà per facilitar-nos fer els passos seguents que toquen fer per complir amb el procés que duu a la culminació personal i social. A tots els ambits, aplicar-ho fóra un canvi de resultats molt profitosos. Per a tots, sobretot per els usurpadors, perquè en la seva postura, reiterada, no es facilita’n el seu propi creixement ni el dels altres.