SOLEDAT I AUTOCRÍTICA
Quan em demanen el currículum en galeries d’art, on he exposat al llarg dels anys, només puc donar un parell o tres de referències, i és en aquests precisos moments, que em pregunto si podré ser entès. És llavors que em sento sol davant “l’executiva realitat”. La meva opció, la meva forma de veure les coses, té aquests condicionants. No he funcionat mai amb la passió de treballar i ensenyar, treballar i exposar periòdicament. M’ha semblat que no feia falta, que l’important era el meu treball i que l’opinió dels altres sobre ell, d’un treball del que jo mateix no estava satisfet, no tènia massa sentit ensenyar. Aquesta ha sigut la meva tònica de fer en aquests assumptes.
Potser un excessiu esperit crític, m’ha mantingut allunyat de l’ambient de l’art. També descobreixo, que necessito una intimitat, per a uns altres excessiva, mur protector de sorolls i gesticulacions, influències, al cap i a la fi.
Un estudiant s’examina cada any, jo he optat per un examen de tram temporal, més llarg. De totes maneres, reconec, que sempre he estat de tendències molt solitàries. Avui, amb aquest medi en xarxa tinc l’esperança certa que puc arribar a ser comprès, almenys en les meves intencions i objectius. Segueixo treballant en el medi rural, en família, i paradoxal ment hi ha moments que realitzar un treball estètic i de reflexió sense cap resposta i compensació, durant anys, “arruïna” els ànims més optimistes.
Camí aspre i vital que em manté, actiu i sempre en cerques, atent i despert. Potser arruïnar no, però a vegades l’estímul d’un mateix necessita ser activat per respostes externes a un mateix. Les que ajuden a desactivar-te, aquestes sí que hi són presents i en quantitat!
Confesso que m’agradaria i a qui no?, ser comprès.. Aspiracions humanes que guardem secretes i que són emocions, senzillament normals. Una vergonya irracional les amaga i per fi m’he permès convertir-me en un sense vergonya que vol comunicar. He dit, arruïnar, i tots sabem que les ruïnes són sempre sòl per aixecar un nou món. Jo ho faig cada dia, amb la determinació, coneixement i tendresa de la qual en aquell moment i dia sóc capaç de posar en acció. Em reconec resilient artístic.
