TRANSGRESSIÓ, AUTOCRÍTICA I SUPERVIVÈNCIA

Només podem dur a terme l’acte de transgressió quan, encara un, està instal·lat, en el territori de la norma. Una vegada, s’han trepitjat zones d’autèntica llibertat, la transgressió és tan contínua habitual i quotidiana que deixa de tenir pes específic i significat com a tal. Hem fet un “altre-salt”, deixeu-me dir-ho així, som en un altre nivell. La llibertat en acció ha fos el concepte de transgressió. Ho ha esborrat de l’escena, ja que la pròpia transgressió és tan contínua que ha deixat de ser un oposat, per convertir-se en única realitat. A l’artista l’hi és més fàcil que al grup social.

Atenció!, en llibertat, crearem sense advertir-ho, noves normes que detectarem “normalitzades”. Si no estem atents, arribarà un dia en el qual, ens veurem exercint, una altra vegada, de transgressors de les nostres pròpies normes. Tot això sembla, no tenir final. La transgressió no deixa de ser en essència, una feroç i sostinguda auto-crítica o revisió sincera. El rapte de la llibertat, és la contrarevolució habitual i quotidiana; en l’art, reducte de la seva supervivència, (de supervivència de la llibertat, em refereixo) es fa urgent estar atents. Quines eines poden oferir-nos, eficients serveis per mantenir aquesta atenció? Sens dubte som davant un cúmul de reflexions per dur a terme. Transcendir la nostra pròpia personalitat, reorientar la identificació pròpia, significaria una transgressió de conseqüències creatives inimaginables.

(*) És evident que les individualitats, les llengües, els territoris, el petit, el particular, el local, l’especial, cultures senceres…els propis artistes i creadors.. tendeix a ser assimilat, diluït, esborrat, si no exterminat, per “esquemes amplis”(¿?), per seduccions, per campanyes que desfan i converteixen aquestes qualitats humanes, aquesta diversitat creada i rica en matis sos de tot ordre, en un model únic o estendard. Una força amb motor ideològic i executiu de “residencia” desconeguda, per la seva complexitat i que som incapaços d’identificar, seguirà amb la seva estratègia de dilució, la qual probablement arribarà a afectar la nostra individualitat més íntima i creativa. Penso que reaccionem poc davant una agressió a valors tan intrínsecs de la nostra cultura creativa.

Sotmesos per interessos convencionals (el convencional és intencional i organitzat, fins al punt que el que sembla atzar, està preconcebut i preparat). Haurem de fer quelcom perquè prevalguin els interessos personals. Enfront això, potser l’art com a disciplina, amb tots els seus mitjans, pot prendre el paper de transgressor, fer una reflexió en majúscula. La transgressió com a llenguatge en si. Transgredir la norma que dicta la nostra aniquilació com a éssers creatius.

(*) Dirigir esforços a formar un alfabet emès amb plena consciència, per crear una semàntica plena de significats alliberadors. Una acció en el temps i no com a essència estètica, en el seu objectiu. Molta cura en ser deglutits, digerits i assimilats. Paradoxa, el que hauria d’aprimar, esdevé greix. Però, penso que aquesta funció ja està instal·lada en el seu ADN. M’observo a mi mateix, múltiples vegades, descobrint l’obvi o veritats, evidents. És el peatge que haig de pagar, si jugo a la reflexió sense complexos.

L’altre dia sentia la resposta d’un entrevistat a la ràdio. La pregunta era què sabia del Budisme. L’entrevistat respongué si es tractava dels habitants de Budapest. En un primer moment em vareig escandalitzar, després vaig pensar que segur que jo dono respostes similars de nivell, a l’entrevistat sobre el Budisme. L’important és deslliurar-se del ridícul, el qual ens paralitza en la nostra busca. L’important és detectar-les.

De fet, veig que és un exercici del tot creatiu i que demana desacomplexar-se, tant per començar com per seguir.
Tenim massa vergonya al ridícul i ell és una eina, per saber de nosaltres, molt eficient.
Encara que és reconfortant, per la pròpia autoestima, arribar amb medis propis, a objectius determinats. Coincidir, encara que siguin en temps distints no l’hi treu valor al descobriment. És més, reivindico el mètode, com a una capacitat per anul·lar les pors que ens mantenen acomplexats davant el gruix del coneixement, el qual sembla que només uns pocs puguin opinar. Ja m’enteneu. De totes maneres, haurem de preguntar nos si l’art és fidel al seu ADN.