He passat llargs períodes de desarrelament. Em sentia allunyat, acabat, exclòs del món de l’Art. Vençut aquest sentiment, al cap i a la fi d’auto engany o ignorància m´he reafirmat en la idea-força que el món de l’Art és un procés, per sobre de tot, interior. En ell es despleguen èpoques, cicles, períodes, etapes, fases i moments tan diversos en essència i subtils en la seva expressió que en conjunt el podem assimilar a una autèntica iniciació.

Via iniciàtica que procura estats duríssims però també estats sublims. Si ets capaç de cavalcar aquests estats interns i intensament creatius, saps i coneixes que l’Art, per sobre de totes les consideracions més prosaiques que l’envolten,  és un estat de ser. Saps que les seves expressions, diferents en les formes, tenen la mateixa essència; formes pictòriques, poètiques, volums, jocs de llum o accions o també silencis, llargs i genètics silencis, preludi d’una manifestació. L’experiència fa que hom sigui més serè, reflexiu i eficient. I molt agraït, sobretot. Aprens a comprendre la “magnitud” i això mou , a dins, un cabal d’agraïment impensable.

Biografia

Vaig estudiar batxillerat de ciències, en aquells anys adornat d’història, literatura, filosofia i llatí fins i tot, a Manlleu i la Seu d’Urgell, Col·legis de La Salle. Estudis de Periodisme a Barcelona i d’adult activitats sempre relacionades amb l’estètica (ceràmica, escultura, pintura i poesia …) i és que penso que l’ésser humà és un cercador nat i anhela el total i no es conforma amb els trossos. Després de les activitats estrictament artístiques, llegeixo, reflexiono, m’assec en silenci i escolto; també música, dels meus admirats músics; escric, vaig al bosc, a l’hort, ordeno coses, idees i projectes (inacabable), faig pa al forn amb massa mare, auto-construcció, gaudeixo de la companyia del gossos i les gallines  i de la llum de les flames del foc a terra.

M’atrauen els números, les paraules, la seva etimologia, admiro tot el que sigui cooperar, les matemàtiques, l’arquitectura i el somriure de les persones; Quina alquímia quan un rostre somriu!

A la nit veure i sentir el cel cosit de llum, veí entre veïns d’un preciós barri que es mou, amb el seu sol i sistema, a l’extrem del braç d’Orió de la nostra Galàxia, la Via Làctia, i de l´escalf de la família.

Al 71 feia els vint-i-un anys. Vaig iniciar el periple creatiu a Castellterçol; on hi visquí dos anys sota un règim autoimposat i escollit de solitud extrema. Seure en silenci, lectura, pintura i llargues passejades pels boscos em van conduir a mi mateix; als meus propis i profunds desitjos i necessitats. Vaig assajar a aprendre a escoltar i a escoltar-me, a veure’m i a veure.

Pictòricament vaig assaborir el descobriment de la espontaneïtat, la febre i el rapte creatiu, el sentit estètic.

Als dos anys, al 73 i fins al 75 m’instal·lo als frondosos boscos d’alzina i castanyer de les Guilleries; al peu d’un penya-segat de magnífics capvespres daurats. Temps llegendaris per a mi i de descobriments crucials.

El silenci enmig la natura verge cobrint com un mantell, aspre primer i amic després, poleix la ment i si t’ho proposes l’ànima. Quan la solitud culmina en consciència deixa de ser solitud per esdevenir una festa magnífica. Aquest període és poc actiu en labors plàstiques que no estètiques: estic bolcat en el procés interior.

Del 75 al 76 després de gairebé un any en comunitat agrícola a Sant Esteve de Palautordera torno a Terrassa i treballo de jardiner mentre preparo la obertura d’un taller de ceràmica i segueixo pintant.

Al 77 obro el taller i al desembre del 78 exposo ceràmiques i escultura a la galeria Soler-Casamada
(Terrassa) amb un èxit absolut de vendes.

És en aquest període que conec Maria Teresa la noia que arribarà a ser esposa i mare dels nostres tres fills. Un tsunami emocional de conseqüències oceàniques en una persona com jo, de vida solitària.Perfecte. Segueixo amb la pintura, ceràmica i en família, instal·lat en el món rural. Anys d’esforç, revessos i felicitat veient desplegar-se la vida.

No deixo mai de pintar, modelar, reflexionar sobre l’Art i escriure poesia. Ho guardo tot, s’acumula obra i el desig d’ensenyar-la es materialitza el 2002 al Museu Comarcal de l’Urgell a Tàrrega. En aquesta exposició l’obra i les reflexions sobre Art (Manifest Íntim diari obert d’una introspecció en el procés creatiu) són molt ben acollides. Tàrrega esdevé una experiència molt positiva estèticament, la post-mostra es converteix en una gran rotonda on reflexionar per emprendre el següent cicle. Dono voltes al cercle assajant rutes.

Moviment que es converteix en un inacabable erm de set anys. En realitat no he deixat de treballar i cercar. El que trobo m’alimenta, però no sadolla i menys crea plenitud i serenitat estètica en mi. No obstant això el desert també té límits i el 2009 una energia nova i renovada m’empeny a connectar amb mi mateix per dur a terme l’obra gràfica que avui, després de set meravellosos anys de feina, segueixo portant a terme. Us la ofereixo en aquesta expo-virtual.

Us dic, sense cap mena de rubor, que estic molt content i orgullós d’ella, perquè satisfà els meus anhels estètics, vitals i conceptuals.

He descobert, preparant aquesta web, que els mitjans informàtics i virtuals són extraordinaris perquè ofereixen als artistes altres senders per recórrer.

Poder compartir amb tots vosaltres aquests esdeveniments és una veritable alegria. Desitjo que aquesta obra signifiqui quelcom especial per vosaltres. Serà així com, en realitat, hem sentiré contemporani vostre.

Una abraçada Josep

Nota sobre l’exili:

D’un exili podríem considerar la nostra arribada al Planeta Terra. Imagino que dolorós, degut als primerencs plors apaivagats per la tendresa de la mare.

Gaudim de l’exili patern-matern quan, voluntàriament, ens llencen (o ens llancem) a l’existència per exercir la llibertat.

Patim l’exili quan la fam, les idees diferents o els cops i amenaces ens fan fora de la terra pròpia. El patim també en nom d’una millor expectativa de vida.

I som nosaltres mateixos que ens exiliem de móns, que com el de l’Art, són font de coneixement, d’experiències de plenitud i goig creatiu. Auto exiliar-nos de l’oportunitat de descobrir processos interns de creació, d’agafar força per poder arribar als camps fèrtils de l’Art, és renunciar a viure com a éssers amb plena dignitat.